LA SÍNDROME DE CONFLICTE SUBACROMIAL DE L’ESPATLLA

Article d’Eduard Allentor-Geli
Traumatòleg de la Mutualitat de Futbolistes Delegació catalana i Institut Cugat.

La síndrome de conflicte subacromial és aquell conjunt de signes i símptomes produïts per la inflamació i irritació dels tendons de l’espatlla, anomenats maneguet rotatori, al seu pas per sota de l’arc subacromial (espai delimitat per l’acromi i el lligament coracoacromial), resultat en dolor, debilitat i pèrdua de mobilitat. Aquesta síndrome es considera l’inici d’una cascada d’esdeveniments que poden desencadenar en problemes més greus d’espatlla. El que al principi és dolor per fregament causant inflamació s’acaba convertint en dolor per trencament parcial o total del maneguet rotatori, i més tard potencialment en ruptura massiva o artropatia del maneguet rotatori. En la ruptura massiva els tendons ja no poden en general reparar-se, i en l’artropatia del maneguet rotatori l’articulació ja ha iniciat artrosi que impossibiliten, per norma general, altra opció terapèutica ja ha començada l’artrosi d’espatlla. Per tant, és molt important conèixer en què consisteix aquesta síndrome per identificar-lo a temps i poder potser solucionar-lo amb un tractament més senzill i menys agressiu o, fins i tot, implementar mesures de prevenció.
La síndrome de conflicte subacromial sol manifestar-se com un dolor lateral o anterolateral de l’espatlla, que a vegades irradia quasi fins al colze, davant moviments d’elevació del braç com pentinar-se o rentar-se el cabell, agafar un objecte de l’estanteria o treure’s la samarreta. També és molt freqüent que el pacient noti dolor nocturn segon la posició de dormir.
És la causa de dolor en l’espatlla més freqüent, afectant amb major freqüència a pacients que treballen en professionals de risc (totes aquelles que comporten la mobilització de pesos o moviments d’elevació del braç de manera repetitiva) o aficionats a esports amb gran exigència per membres superior (tals com tenis, pàdel, handbol, voleibol o natació).
És molt important que davant un dolor d’espatlla es consulti a un traumatòleg especialista en espatlla donat que existeixen matisos importants a l’hora de diagnosticar i proposar el millor tractament per cada pacient tals com: tipus d’acromi, presència o no d’artrosis acromioclaviculars, calcificació del lligament coracoacromial, engreixament periòstic subacromial, angle, borsa subacromial patològica, presència d’os acromial, presència de contractura de la càpsula posterior, discinèsia escapular, o microinestabilitat glenohumeral associada entre altres.
El tractament de la síndrome de conflicte subacromial ha de tenir en compte totes i cadascuna de les patologies associades o característiques del pacient que pugui presentar-se .
Per regla general, el tractament de la síndrome de conflicte subacromial inclou la fisioteràpia encaminada a desinflamar l’articulació acromiohumeral i reequilibrar la musculatura del maneguet rotatori i pericapsular per proporcionar al pacient un funcionament de l’espatlla més eficient i equilibrat que ajudi a prevenir futurs episodis. La fisioteràpia s’associa normalment a l’administració d’antiinflamatoris via oral i evitar activitats nocives fins a millorar dels símptomes. A vegades es deuran recomanar també la infiltració subacromial. En els casos en els quals el tractament conservador no funciona es recomanarà una artroscòpia d’espatlla per realitzar una descompressió subacromial.
De vegades s’haurà de recomanar també la infiltració subacromial. En els casos que ja existeixi una ruptura parcial o total del maneguet rotatori es recomana el tractament quirúrgic, procedint-se a la reparació del maneguet rotatori, normalment per artroscòpia, i proporcionar un major espai acromiohumeral si estigués aquest clarament disminuït. La  artroscòpia del maneguet rotatori consisteix en l’implant d’ancoratges reabsorbibles dotats de fils que a l’anular-los fixen el tendó de volta a l’os. És un tractament molt eficaç quan es fa a temps.
El treball de prevenció primària o secundària és igual d’important i requereix la participació de fisioterapeutes especialitzats en espatlla que coneguin la fisiopatologia i avaluïn exhaustiva del pacient per saber molt bé que de corregir-se i com aconseguir-lo. En general es recomana començar per exercicis de tonificació del maneguet rotatori primer amb el braç pegat al tronc, per seguidament progressar a exercicis més globals (moviments amb implicació de diversos grups musculars) i similars a activitats bàsiques de la vida quotidiana o esportius. Mai ha d’oblidar-se a l’articulació escapulotoràcia i incloure en els programes de tractament i prevenció d’exercicis que produeixen una adequada estabilitat i funció d’aquesta articulació.