SISTEMA NERVIÓS I LESIÓ ESPORTIVA

Aquest tipus de lesió apareix, sobretot, en aquelles activitats esportives molt competitives que impliquin una àmplia varietat i moviment dels eixos i plans, destacant particularment els esports amb el que existeix contacte amb els oponents, com el futbol. Pilotes, presa de decisions ràpides, mantenir la posició, defensar l’atacant, quan i a qui passo la pilota…
Per què es produeix la lesió
Les lesions esportives són generalment de causa multifactorial i, rara vegada poden ser atribuïdes a un únic factor. Alguns factors rellevants dels teixits o l’estat de forma, etc. Tanmateix, existeixen altres factors que atenen a causes externes com l’estat del terreny de joc les condicions climàtiques, el material o el moment de la competició.
És important tenir en compte que un factor crític en l’aparició de lesions ha de veure amb la càrrega d’entrenament. Una càrrega d’entrenament elevada, però ben ajustada podria tenir un efecte protector a l’aparició de lesions en permetre que els teixits s’adapten a les càrregues imposades i millorin les seves capacitats. Per altra banda, però, un excés o defecte d’entrenament podria suposar un estrès successiu pels teixits, que no tindrien temps de recuperar-se, o bé una càrrega insuficient per produir les adaptacions necessàries per a la competició respectivament, la qual cosa podria afavorir l’aparició de la lesió.
Paper del sistema nerviós quan apareix una lesió
A vegades, quan pensem en una lesió esportiva, com el trencament d’un LCA (lligament creuat anterior) o una tendinopatia, tendim a donar importància a allò que podem comprendre i avaluar de forma senzilla, el que ens porta a pensar exclusivament en sistema múscul esquelètic i la biomecànica. El sistema nerviós és la central d’informació del nostre organisme, és qui regula tot el que passa al nostre cos i això inclou evidentment, la lesió.
El nostre cos posseeix receptors mecànics localitzats en diferents teixits, que envien informació al sistema nerviós sobre l’estat del teixit, la seva posició, el grau de tensió o compressió al que és sotmès així com al seu moviment. Des del moment en el qual es produeix un esquinçament de turmell o un trencament del lligament creuat anterior del genoll, alguns d’aquests receptors enviaran senyals de perill al nostre sistema nerviós central, per alertar-li del dany produït al teixit, mentre que altres resultaran danyats al procés i deixaran d’enviar informació.
Aquesta informació de perill serà transmesa i interceptada pel nostre sistema nerviós, el qual desenvoluparà una resposta la funció de la qual serà la de protegir la integritat de l’organisme.
D’aquesta manera, el nostre sistema nerviós pot contribuir al procés inflamatori alliberant substàncies que afavoreixin que, en condicions normals, tinguem un augment del dolor. D’aquesta manera, el nostre sistema s’assegura de què protegim aquest segment dolorós assegurant la seva recuperació.
Altre mecanisme de protecció freqüent consisteix a fer que el cervell i la medul·la espinal augmentin l’activitat de les neurones que inhibeixen el moviment, la qual cosa suposarà que alguns músculs que s’ocupen de l’estabilitat i el moviment de l’articulació quedin parcialment inhibits. Això significa que per aconseguir una activació d’aquest múscul, serà necessari que arribi molta més informació procedent del sistema nerviós central de la que en condicions normals seria necessària per activa el citat múscul, el que alteraria la seva funció i, conseqüentment ens faria prendre conductes que consisteixen a evitar el moviment.
Aquests canvis generats pel sistema nerviós, són necessaris per protegir el segment lesionat i afavorir la recuperació. Però, en algunes ocasions el nostre sistema es torna excessivament sobreprotector i genera que aquest estat inhibitori es perpetuï més enllà del temps de reparació del teixit (o correcció quirúrgica).
Quan parlem de lesions lligamentoses, és freqüent que el dolor vagi disminuint a mesura que el teixit vagi sanant, o que l’implant quirúrgic (en cas de lesions de LCA), i la medul·la espinal (Inhibició Muscular Artrogènia), sol mantenir-se durant anys, fins i tot en persones que han realitzat procés de rehabilitació i readaptació.
Existeixen diversos mètodes per valorar la inhibició i excitabilitat del sistema nerviós, però aquests són costosos i de molt fàcil accés, per la qual cosa el seu ús es limita a la investigació en neurociència. Malgrat això, el fet que no podem objectivar aquests canvis al sistema nerviós, no significa que no s’estiguin produint.
Actualment, no existeixen protocols consensuats pel restabliment de l’activitat normal prèvia a la lesió, però sembla que existeixen algunes eines de fisioteràpia que permetin disminuir aquesta inhibició de la qual parlem, i incrementar l’excitabilitat, cortical de forma temporal, el que podria permetre una major eficiència del pacient durant els exercicis de rehabilitació, que li permetrien una major eficiència del pacient durant els exercicis de rehabilitació, que li permetrien optimitzar guanys en força, control i aprenentatge motor.
Algunes d’aquestes eines s’utilitzen no només en esportistes amb lesions articulars, sinó en qualsevol pacient que pogués presentar una disminució de l’excitabilitat del seu sistema nerviós central i sigui susceptible de rebre fisioteràpia, com, persones amb dolor crònic o pacients neurològics entre altres.
Quant a eines usades destaquen: corrent directa transcranial, vibració muscular local, imagineria motora, tècniques de potenciació posta activació, exercici de resistència de predominança cardiovascular, exercici de força, exercici amb components d’habilitat i control motor i l’exercici amb restricció del flux sanguini.
Totes elles són també fetes servir per entrenadors i preparadors físics en esportistes sans amb l’objectiu de preparar o potenciar el seu sistema nerviós previ a una competició o un entrenament.
Es podria concloure que el procés de lesió és part normal de la pràctica de l’activitat física i esport, no hem d’alarmar-nos si patim una lesió, però hem de posar-nos sempre en mans de professionals qualificats, per prevenir-les i tractar-les en cas que passin.
Quan succeeix una lesió hem de comprendre que no només el teixit o estructura lesionada s’han vist afectats, sinó que existeix també una repercussió al sistema nerviós que ha de ser abordada per assegurar una recuperació completa i reduir les possibilitats de recidiva (tornar a lesionar-se).
Per assegurar-se una bona recuperació després d’una lesió hem de posar-nos en mans de professionals sanitaris durant totes les fases d’un procés, durant el qual, el fisioterapeuta liderarà (conjuntament amb altres professionals), marcant les fases i pautes de progressió, des de l’inici de la lesió fins a la fase de readaptació i reincorporació a l’activitat esportiva.


Font: Gonzalo Gil Lorente
Centre Professional de Fisioterapeutes de la Comunitat de Madrid.