LUDOPATIA EN ADOLESCENTS, CAL ESTART MOLT ALERTA

LUDOP

La proliferació de cases d`apostes, de tota mena, entre elles les esportives estan atrapant a més d’un jove. La facilitat amb la que apostar i a la constant publicitat en tot el nostre entorn està portant a molts adolescents a caure en la trampa amb tot el comporta tant per les seves personalitats com per a les famílies. Per això, pares i educadors hem d’estar molt alerta.

Encara que dedicar un bon temps del temps lliure a fer esport, jugar a futbol, és molt important, el fet que moltes d’aquestes apostes siguin precisament d’equips de futbol, ens ha de fer no perdre la guàrdia.

La ludopatia és un impuls irreprimible de jugar malgrat se sigui conscient de les seves conseqüències i del desig de detenir-se. Aquesta reconeguda com una malaltia per l’Organització Mundial de la Salud (OMS).

Psicològicament, el joc d’atzar és repte a la sort, mitjançat la qual una persona projecta les seves esperances de canviar màgicament el seu futur, o al menys d’experimentar el plaer del triomf contra el risc del fracàs malgrat del patiment que comporta la incertesa, traduint així una conformitat amb la realitat, un desig de fugida de la monotonia quotidiana.

El joc en sí és una activitat normal i positiva en la vida de qualsevol adolescent. Permet el desenvolupament físic, psicològic i social, facilitant que descobreixi i aprengui les normes socials i de convivència. El problema del joc patològic succeeix normalment  en el jocs d’atzar amb una remuneració diagnòstica.

Diagnòstic:

Per rebre el diagnòstic, l’adolescent ha de complir al ments tres dels següents símptomes:

  • Preocupació: L’adolescent té pensaments freqüents sobre experiències relacionades amb el joc, ja siguin presents, passades o producte de la fantasia.
  • Incrementació: Com en el cas de les drogues, el subjecte requereix apostes majors o més freqüents creixentment per experimentar la mateixa emoció.
  • Abstinència impossible. Inquietud o irritabilitat associada amb els intents de deixar o reduir el joc.
  • Evasió: El adolescent juga per millorar el seu estat d’ànim o evadir-se dels problemes familias, escolars, o del seu equip esportiu.
  • L’adolescent intenta recuperar les pèrdues del joc amb més joc.
  • Mentides: L’adolescent intenta ocultar les quantitats destinades al joc mentin a la família, amics, cuidadors o terapeutes.
  • Pèrdua de control. L’adolescent ha intentat sense èxit reduir el joc.
  • Actes immorals: L’adolescent ha violat la confiança de la família o la lli per obtenir diners pel joc o per recuperar les pèrdues.
  • Arriscar relacions significatives. L’adolescent continua jugant malgrat que suposi a ser expulsat del centre escolar, del club, o ser castigat a casa o perdre una relació d’amistat molt significativa.
  • Recursos aliens. Els adolescents recorren a la família llunyana, o amics o veïns per obtenir diners pel joc.

Classes de jocs:

Existeixen múltiples tipus de joc, com els de competició, d’atzar, de risc i de regles. En la nostra societat, els podem englobar en dos tipus diferents de conductes de joc en funció de la presència o no d’incentius. Econòmics directes per a la seva realització; joc com passatemps en si mateix, i joc com a procediment d’arriscar (guanyar o perdre diners o bens).

L’ús de l’atzar en el joc és considerat una diversió quan hi ha un control i goig en l’acte en sí mentre que deixa de ser-ho quan implica patiment i descontrol, per la qual cosa la persona perd la seva llibertat de decisió.

Espanya es troba entre els països caracteritzats per una elevada taxa de prevalença del joc patològic. I més en aquests temps on tothom té un smartphone on poder abaixar-se una aplicació per començar a apostar per partits, jugar a cartes, ….També amb màquines recreatives amb premi.

Característiques de l’adolescent ludòpata:

  • Dependència emocional del joc, no troba altre forma de divertir-se.
  • La freqüència de joc i / p inversió en temps i en diners són extraordinàriament altes.
  • Aposta d’una quantitat de diners superior a la planejada.
  • Tenir pensaments recurrents i desig compulsiu de jugar, sobre tot quan has perdut.
  • Necessitat subjectiva de tornar a jugar per recuperar els diners perduts.
  • Fracàs reiterat en l’intent de resistir l’impuls de jugar.

El pas de jugador normal a patològic:

El trànsit de l’adolescent que gaudeix amb el joc normal a la ludopatia no sempre és un procés rectilini. Quan un adolescent comença a jugar més diners del que s’havia plantejat, prefereix fer-lo sol que amb els amics, torna a jugar per intentar guanyar i recuperar tot allò que ha perdut, continua jugant fins i tot quan va perdent reiteradament i recorre a mentires, està ja en l’antesala del joc patològic.

El jugador patològic es caracteritza per la pèrdua de control, la dependència emocional respecte al joc i la interferència greu a la vida quotidiana i en les seves relacions familiars i socials. Es poden descriure varies fases:

  • El primer estadi rep el nom de fase de guanys, ja que el incipient jugador comença a tenir una història de resultats positius, que en alguns casos, fins i tot, pot considerar substancials. Aquest cúmul d’èxits pot fer creure que disposa d’habilitats excepcionals pel joc, propiciant, que cregui en el seu propi sistema i alimentant la seva imatge de gran jugador, el que provocarà que la mesura i la freqüència de les apostes vagin augmentant gradualment. Amb l’objectiu d’aconseguir més premis, comença a invertir més diners i temps, afavorint unes pèrdues també nombroses i quantioses i, en aquest moment, la única solució que es considera per recuperar els diners és la de seguir jugant. El resultat serà afegir noves pèrdues a les ja existents.
  • Aquest optimisme desmesurat és el precursor del l’entrada en una segona etapa, la fase de pèrdua, caracteritzada per utilitzar el propi joc com a estratègia per recuperar les pèrdues. Però per poder seguir jugant es precisen diners de forma que els petits préstecs demanats a familiars i amics es convertiran, en aquesta fase, en majors. Quan no hi a més on trobar, arriben els robatoris als peres, als clubs, als amics. És quan la família, els amics, les activitats d’oci i els amics es converteixen en un obstacle, ja que interfereixen amb la necessitat imperiosa de dedicar més temps al joc. Arriben els problemes familiars, amb un cúmul d’excuses i mentides de les que precisa el jugador per aconseguir diners i justificar les seves pèrdues. Els guanys són menors que els deutes; la pressió dels creditors augmenta i el jugador es veu obligat a confessar, de forma parcial, la seva crítica situació. I amb aquest argument implora a la seva família o amics un diners que seran concedits per pagar els deutes contrets sota la promesa de deixar de jugar.

Un percentatge considerable de jugadors acudeix a tractament en aquest moment en que es veuen obligats per les circumstàncies a descobrir el seu problema a l’entorn i afirmen haver decidit deixar de jugar.

  • La fase de desesperació constitueix la continuació lògica del cúmul de pèrdues i deutes. L’entorn del jugador seguirà prestant diners per pagar les deutes a costa d’una constant erosió de les relacions, ja que no només hi ha una devolució de diners, si no que la conducta del joc continua. Segueix produint-se un increment del temps i despesa de diners dedicats al joc, però per primera vegada s’esvaeix aquest optimisme característic degut a les quantioses deutes que acumula, el desig de pagar-les amb celeritat i els problemes amb la família li apressen.
  • La fase d’esgotament comença quan l’adolescent sap que va a perdre, però això no l’impedeix seguir jugant, ja que probablement busca en el joc l’excitació com objectiu en si mateix, llavors és quan l’adolescent ha arribat a l’última esglaó del deteriorament que és la fase de la desesperança o esgotament i els pensaments suïcides acudeixen al seu cap.

Prevenció de la ludopatia:

Pels experts, la solució a la ludopatia passa per la prevenció, que es fa necessària des de tots els estaments i nivells de responsabilitat.

Com primera acció a tenir en compte com a pares i educadors d’adolescents és ser conscients de que estem davant un nou problema, el de la ludopatia, que fins ara hem considerat nimi i del que ens costa creure que pugui ser tant general i portar tants problemes.

I per tant ser nosaltres mateixos un exemple pels demés joves en la conducta del joc.

Curació:

Per combatre la ludopatia, els experts aposten pel tractament personalitzat, que es compongui de la teràpia en grup per pacients i per familiars, i l’administració de fàrmacs.

Jugadors anònims és un tractament comunament utilitzat en la ludopatia. Basat en el model eficient i comprovat d’alcohòlics anònims, utilitza un model de 12 passos que incideixen en un enfocament d’ajuda muta.

També s’ha comprovat que un enfocament amb teràpia cognitiu-conductual redueix els símptomes i les urgències relacionades amb el joc. Aquest tipus de teràpia es centra en la identificació dels processos mentals relacionats amb el joc, les distorsions cognitives i de l’ànim que incrementen la vulnerabilitat al joc incontrolat. A més, aquesta teràpia utilitza tècniques d’adquisició de competències orientades a la prevenció de recaigudes, assertivitat i rebuig del joc, resolució de problemes i esforç de les activitats e interessos incompatibles amb el joc.

A més de l’administració de fàrmacs, el factor clau per la curació de la ludopatia és, segons els experts, la voluntat del pacient de deixar aquesta addicció que cada vegada creix més entre els joves. Cal que estiguem molt alerta.

image_pdf