PSICOLOGIA I AUTOCONSCIÈNCIA DE L’ENTRENADOR PER L’APRENENTATGE DE L’ESPORTISTA

BARCELONA INNOVATION HUB:
L’entrenador també és un esportista. En l’elit, forma part de l’espectacle i pateix la mateixa pressió que els jugadors, mentre que en altres categories, si s’encarrega d’esportistes joves, la seva funció tal vegada no sigui més complicada, però sí que és més especial, perquè l’aprenentatge de mots d’ells dependrà del seu empeny i pot marcar-los per a bé o per a mal durant la resta de la seva carrera. Però, no són freqüents els estudis científics sobre el paper dels entrenadors i les característiques del seu lloc. És conegut que es pot entrenar el perfil psicològic dels esportistes, però és estrany trobar estudis similars sobre el mateix entrenador.
El 2012, un estudi del Centre for Sport and Exercise Siciente de la Universitat Sheffield Hallam del Regne Unit va analitzar les fortaleses psicològiques que deu tenir un entrenador per desenvolupar amb efectivitat el seu rol en el joc. El paper, titulat Exploring the psichological attributes underpinning elit esports coaching, partia de la base de què tot estudi s’ha havia de cenyir-se al que és mesurable o observable, d’acord amb el mètode científic, però que en el procés d’entrenar, també es produïen molts fenòmens inobservables que passaven inadvertits als investigadors.
Ja abans, en l’estudi Psychological characteristics and their development in Olympic champions s’assenyalava que, des del punt de vista dels atletes, un entrenador podria perjudicar-los o influir negativament en el seu rendiment si no manegaven bé la pressió o no era capaç d’evitar distraccions, si la seva comunicació era pobre, si tenien canvis d’humor, carregava massa els entrenaments o establia unes expectatives poc realistes. En un sentit contrari, es valorava la confiança i amistat de l’entrenador, una bona planificació de la temporada, prendre decisions justes i aportar feedback. Els entrenadors, per la seva banda, consideraven que el camí de l’èxit implicava mantenir la calma quan es treballava sota pressió i encertar en els moments decisius, mentre que pensaven que no s’assolirien els objectius si no s’era capaç d’afrontar situacions de crisi o manegar l’estrès dels esportistes.
De fet, en altra investigació publicada en 2018 en el Journal of Sports Sciencies, mitjançant un mediador de la concentració de cortisol en la saliva, s’havia arribat a la conclusió de què la qualitat de la relació entre un entrenador tenia una relació directa amb el rendiment. SI el tracte era proper, es reportava menys esgotament.
El citat estudi britànic es va realitzar amb vuit entrenadors i quatre entrenadores, tots ells d’elit. Els resultats van servir per precisar nou fortaleses psicològiques desitjables en tot entrenador.
• Personalitat: Una qualitat que es basa en dos: tenir la capacitat de lideratge, afrontar les decisions difícils, responsabilitzar-se d’elles. I tenir un enfocament positiu, és a dir, tots els esportistes cometran errades, però sempre hi ha una raó, no se li ha de recordar a l’esportista que ha fallat, perquè ja ho sap, sinó centrar-e en les causes.
• Confiança: Comunicar-se amb seguretat, diàlegs “clars i segurs” amb els esportistes. Confiar en la seva experiència i coneixements, no tenir por a prendre decisions. Tot això, tant en un sentit real com figurar. Hi ha entrenadors que van parlar de què si no es tenia confiança, s’havia de aparentar-la perquè si no aquesta és contagiosa.
• Resiliència: Manegar els contratemps, saber encaixar els gols i lidiar amb la crítica, no només de periodistes, també de membres de les organitzacions esportives o familiars dels esportistes, advocaven per tenir la “pell gruixuda” o les “esquenes amples”. També consideraven que calia aixecar-se una vegada i una altra quan els resultats no acompanyen.
• Concentració: Estar tancats en els passos que hem de donar. Els entrenadors entrevistats coincidien en el fet que si es distraguessin, no estarien centrats en l’atleta, i no farien un bon paper.
• Aprenentatge continu: Tenir la ment oberta i no perdre mai el desig d’aprendre. Partir de base de què mai s’és un entrenador perfecte o que ja el sap tot. Per ampliar coneixements, els entrevistats valoraven parlar amb altres entrenadors, però també veure altres esports.
• Apartar-se de l’esportista: Comprendre i conèixer la personalitat de l’esportista, per adaptar-se les seves necessitats, i a la vegada, ajudar-los a assumir la responsabilitat sobre la seva formació i desenvolupament.
• Consciència emocional: Saber reconèixer les emocions de l’atleta proporciona una informació clau per la presa de decisions i l’estratègia dels entrenadors.
• Entendre les emocions: Comprendre com les emocions es relacionen entre si com progressen i canvien en el temps. Sobretot, per poder preveure-les.
• Gestió emocional: Controlar les emocions en situacions de pressió. Tenir la capacitat de mantenir-se tranquil i abordar l’adversitat de forma lògica i coherent, no emocional.
Uns anys abans, en 2011, Coaches’ Self-Awareness o f Timing, Natura and Intent of Verbal Instruccions to Atheletes es va realitzar un experiment amb el qual es tractava d’analitzar com influeixen les instruccions verbals que donen els entrenadors als seus esportistes. Al finalitzar la sessió, es va realitzar un qüestionari amb quatre entrenadors. Se’ls va preguntar si recordaven com havien estat els comentaris que havien fet als esportistes durant la sessió.
La majoria van sobreestimar les vegades que li havien donat un feedback positiu als esportistes. També se’ls va preguntar pel moment en el qual recordaven haver donat instruccions als esportistes. En les respostes, on els entrenadors pensaven que havien parlat en el moment just, els registres demostraven que la majoria ho havien fet fora de lloc. Els tests van trobar que es confirmava la tesi de Mageau i Vallerand que havien desenvolupat en The coach-athlete relationship: motivational model uns anys abans: els entrenadors no són conscients de les seves pròpies conductes de control i quan això es produeix no és fàcil que promoguin l’autonomia dels esportistes. Això passa quan el feedback prové de la vivència o creença de l’entrenador, i per tant no està focalitzat en el que ha viscut el jugador. Per exemple, l’ús de consignes o d’informacions que sempre donen solució a contextos estàndard, i que porten a moviments preestablerts.
Aquesta conclusió era especialment rellevant perquè el feedback i les instruccions verbals són percebudes normalment pels esportistes com un comportament controlador. Sobretot perquè les raons que les impulsen en una proporció excessiva, com va quedar demostrat amb la mostra d’aquest experiment, no havien de veure realment amb l’esportista, sinó que la seva causa era externa.
L’aprenentatge durant un entrenament només es pot modificar i impulsar a través de la comunicació amb l’entrenador. Per això, és especialment delicada i és necessari que es realitzi correctament. Quan un esportista està executant una acció, pot resultar-li confús rebre informació simultània. Si l’atleta es concentra en rebre les instruccions, en aquest instant pot veure’s afectada la capacitat de desenvolupament intrínsec de les seves habilitats. Les ordres o instruccions, en aquest instant pot veure’s afectada la capacitat de desenvolupament intrínsec de les seves habilitats. Les ordres o instruccions realitzades durant l’acció, o amb anterioritat a ella amb caràcter prescriptiu, van en contra del cicle de percepció-acció amb el qual el jugador capta la informació de l’entorn i prendre decisions per donar resposta a la situació de joc que està vivint. Si l’entrenador té alta ascendència sobre el jugador, aquest podria estar sota un cicle d’instrucció-acció que, per no atendre al context de joc, rarament la presa de decisió serà òptima. Si, al contrari, el jugador ja té certa perícia en el joc, sovint el que s’observa és que no realitza les accions comunicades. Això es deu al fet que el control conscient del moviment és tan sols el constrenyiment més que afecta el citat cicle de percepció-acció. La interacció de tots els constrenyiments, inclosa la instrucció, pot fer emergir una acció que comporta la no assumpció de l’ordre de l’entrenador.
Per altra banda, està estudiat i hi ha evidència científica de què les habilitats adquirides després d’una gran quantitat de coneixement verbalitzat, quan arriba la pressió no s’executen correctament. Els estudis suggereixen que s’ha de deixar un marge de temps suficient per poder processar el feedback sobre una tasca. Quan se’ls aclapara, els esportistes poden filtrar la informació que reben, un fenomen conegut com a atenció selectiva. Les conseqüències són que es poden perdre a distorsionar el procés d’aprenentatge. Si s’escolten les instruccions, es perd atenció per assimilar les mateixes sensacions a l’hora d’executar un moviment o tasca.
En aquest context, per potenciar que els entrenadors donin les instruccions verbals necessàries i en el seu moment precís, a més d’un feedback positiu que reforcin la confiança i l’autonomia de l’esportista, hi ha una sèrie de recomanacions per augmentar l’autoconsciència de l’entrenador.
• Control del temps en el qual l’entrenador parla durant una sessió.
• Registrar el nombre de comentaris que es fan durant una sessió.
• Donar temps als atletes perquè puguin rebre la informació intrínseca del seu aprenentatge.
• Assegurar-se de no donar instruccions mentre s’estigui realitzant una acció.
• Si ha de donar un feedback, comptar fins a deu i valorar si realment és necessari donar-lo.
Johan Cruyff, en el seu assaig ‘Me gusta el futbol’ (RBA, 2002) va comentar en els primers capítols quin havia de ser el paper dels entrenadors de categories formatives. Arribava fins i tot a mostrar-se partidari de què els nens fossin entrenats per jugadors joves, tot just més grans que ells. Això no obstant, en termes generals, expressava en poques frases una síntesi de tota la literatura científica actual.
“El que convé ensenyar als xavals és a gaudir, tocar, crear, inventar, explotar les seves qualitats rectificant els seus defectes sense espatllar les seves virtuts, precisament el contrari del que tots sembla obsessionats a inculcar-los. Perquè ells ja són tremendament pràctics i seran els primers que voldran guanyar (…) és important tenir entrenadors que et contagien l’alegria i l’amor a l’art, no als aspectes menys agraïts i més sacrificats del joc, sinó al seu costat més lluminós i estimulant”.
Ara és un punt de vista recorrent. És un consell que apareix pràcticament les llistes de recomanacions per entrenadors. Per exemple, en la base de dades Soccer Drive per entrenadors formatius del futbol anglosaxó, s’especifica que el míster ha de deixar el seu ego de costat i no tenir al cap la victòria, sinó el procés d’aprenentatge, sempre en un ambient on es promogui la diversió amb el joc. Quan va morir Cruyff en 2016, no va ser estrany que un dels seus avantatjats alumnes, Pep Guardiola, preguntat per què podia fer el món del futbol per Johan, va contestar: “Fer-li cas”

Àlvaro Gonzalez i Xavier Damunt.