L’ÈPOCA EN QUÈ MÉS ES LESIONEN ELS FUTBOLISTES          

Font: AFE / Dr. Pedro Guillén

El futbol és un esport de desplaçaments, moviments i contactes. La pilota es perd o es guanya en curses plenes d’acceleracions que exigeixen i demanden esforços bruscos, salts, fintes, regats, blocatges, empentes i desmarcaments.

Aquestes accions del futbolista es porten a terme sempre en un ordre de moviment, amb recepció de la pilota, o conducció de la pilota o de xuts de la pilota o rematada de cap, o bé fent una volea frontal. Tots aquests gestos forçats dels futbolistes es realitzen centenars de vegades en els entrenaments, la qual cosa representa microtraumatismes, sobretot en el tren inferior (turmell, genoll, musculatura de la cuixa i cama) que seran causa de tota una patologia osteoarticular – muscular crònica.

Però aquests esforços en entrenaments són molt més exigents durant la competició, ja que sempre tindrà al seu voltant un contrari per obstaculitzar totes i cadascuna de les maniobres que fa un futbolista, i aquest esforç és continu al llarg d’una temporada, la qual cosa provoca cansament i fatiga. L’esportista de més talent esportiu o millor tècnica individual realitza moviments millor coordinats i sincronitzats i s’adaptarà millor a les grans prestacions sense lesió. Repetim amb freqüència el següent axioma al futbolista: “Els accidents s’eviten amb una condició física òptima i. Malgrat tot, la fatiga els afavoreix”.

El futbolista jove pot resistir millor la fatiga, sobre més bases de treball físic-essencial, i per descomptat ser menys vulnerables als traumatismes indirectes. Després d’aquesta llarga introducció basant-nos en ella, relatarem en quina època o espai de temporada es lesionen més els futbolistes.

La temporada en fases:

Fase I: Pretemporada, cada vegada més curta.

Fase II: Primera meitat de temporada que abasta d’agost a desembre.

Fase III: S’estén des de gener a juny o segona meitat de la temporada.

Aquestes tres fases presenten lesions diferents sense descartar el xoc fortuït que pot condicionar qualsevol lesió.

Després de fer una recerca bibliogràfica i comparant-la amb l’ampla experiència del nostre equip, les lesions en el futbolista (dona, home, futsal) són més freqüents en la pretemporada o Fase I, i en el principi de la Fase III (després de les vacances de Nadal).

La més comuna de les lesions entre els futbolistes són les lesions musculars i tendinoses (55%) de les extremitats inferiors o tren inferior i l’ús excessiu va ser la causa principal. Les lesions musculars més greus van ser les més comunes durant la competició que en l’entrenament.

És important destacar que les lesions múscul tendinoses són causades per un mecanisme intrínsec, mentre que les lesions articulars i òssies es produeixen a causa de factors extrínsecs (contacte cos a cos).

També és freqüent l’esquinçament de turmell en el futbol, sent més corrent en la competició; igualment, l’esquinçament de genoll (lligament lateral intern) ho veiem en fases avançades dels partits per esforços no ben controlats i, sobretot, per fatiga. Les lesions en competició són més freqüents que en els entrenaments i, a més, de més gravetat en general.

Finalment, ens interessa destacar que el futbol de competició s’ha endurit i això condiciona lesions importants. Per això, la millor solució és castigar aquesta conducta mitjançant els àrbitres.

En els temps d’afegit (pròrrogues) sobretot en Mundials, a alguns jugadors els hi costa mantenir el ritme i quan arriba aquesta fatiga apareixen els moviments incontrolats i es lesionen músculs i articulacions, en especial de turmell i genoll.

I, amb tot l’explicat, arriba la gran incògnita. Segons el futbol d’avui en dia, amb la presència continua de contacte (sobretot futbol professional): ¿són tres dies suficients per recuperar al futbolista? Decididament, la resposta és “NO” i es pot demostrar analitzant el nombre de jugadors lesionats.